14 de novembre "Antígona" Salvador Espriu

El passat dimecres vam posar el nostre petit gra de sorra en l'any Espriu i van llegir Antígona. Per comentar-lo i aclarir-nos tot els dubtes que podia portar-nos aquesta lectura vam tenir entra nosaltres en Josep Juanhuix    ( pels amics, Pep) filòleg de llengua catalana i fill d'Hostalric. Ens va fer una gran explicació de l'autor i la seva obra i ens va clarificar qualsevol dubte que poguéssim tenir. Van ser dues hores molt amenes i instructives, i el volem felicitar per la forma tant entenedora i fàcil de les explicacions.

Salvador Espriu
Edicions 62
Llengua catalana

Antígona, escrita el 1939 i publicada el 1955, és el mite clàssic que permet a l’autor de dur a terme l’anàlisi sintètica, però intensa, de la lluita fratricida entre les dues Espanyes històricament enfrontades per la Guerra Civil. Antígona es pot interpretar des de diferents punts de vista, perquè el que Espriu hi ha intentat és donar-nos les «raons dels personatges», les motivacions i les justificacions per les quals cada bàndol actua. I dins aquest context, una víctima innocent que només es regeix per l’amor: Antígona

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985).

 És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Publica les novel•les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Letízia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat inclòs sovint en les propostes per al Premi Nobel de literatura. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1974) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=732